La Guerra i la Pau (versió en català)

Carla Penna, escriptora i periodista.

«Totes les guerres són guerres però més guerra és quan jo la puc veure. Tots els problemes són problemes, però més problema és quan l’estic mirant de cara i em sento compromesa a fer des de l’insignificança més suprema, però fer».

Fa 18 dies que ha començat aquesta Guerra entre Rússia i Ucraïna i entre tots els actors socials que d’una manera o altra ens sentim part. Potser perquè tenim els mitjans per a veure-la al focus de la informació, perquè està a prop o perquè coneixem de primera mà moltes de les seves històries.
Em pregunto cada dia perquè em sento responsable, adolorida, impotent amb la realitat que tinc a l’abast i com el color de la pau ha tenyit les meves ànsies periodístiques i la meva essència humana.
Abans de dir «No a la Guerra», dic «Sí a la Pau». Abans de saber quina puta bogeria té Putin al cap o quina descabellada ingenuïtat ha mogut a Zelenski a creure que EEUU, l’OTAN o la Unió Europea es jugaria per Ucraïna, desitjo que la gent deixi de patir.
Abans de conèixer quins són els veritables interessos que mouen aquest teixit de poders creuats, em quedo amb el teixit de la gent, la humanitat, l’amor i la solidaritat que ens fa forts en contexts com aquest.

Necessito creure en l’experiència sanadora de les crisis que porten  aprenentatges, necessito agafar-me fortament del sentit de la trobada amb aquesta part del món que encara no coneixia, d’una part de cors que encara no havia sentit, d’una part de realitat que encara no m’havia tocat.

Totes les guerres són guerres però més guerra és quan jo la puc veure. Tots els problemes són problemes, però més problema és quan l’estic mirant de cara i em sento compromesa a fer des de l’insignificança més suprema, però fer.

Oksana, jurista ucraïnesa.

M’he acostumat a voler saber de l’Oksana al mig del terreny cada dia amb neguit, a preguntar-li si té notícies d’Ivankiv, dels seus pares que fa vuit dies que no en sap res, de saber si la zona de l’oest on ella està amb el seu home i els seus amics no ha sigut bombardejada encara, a imaginar que aviat celebrarem en una abraçada el conèixer-nos personalment. I que estarà la Rosa, la Janira i tota la gent que l’estima!

A compartir en silenci amb la Nadya el seu dolor rus que no té descans per moure l’ajuda humanitària, els viatges del Lesha, el seu marit, a Barcelona per a fer arribar a les associacions el material que portaran a la frontera pels refugiats o el que ha fet fins a Cracòvia per a apropar a gent que ve sense destí a un país desconegut com Catalunya.

Em sento útil al parlar amb l’Anna, una periodista de Vilaweb, que té a la Bohuslava, la seva germana d’acollida de 9 anys a prop de Txernòbil i que tampoc en sap res des de fa molts dies, comentant a través de l’Oksana si hi ha alguna novetat de la zona i que «l’únic bo d’aquesta guerra és la connexió entre la gent».

O mirar els missatges de l’Albert i la Cristina que li escriuen per privat a l’Oksana per a saber si té notícies de la Kristina, la seva filla d’acollida que per idioma, primer, i per l’ocupació russa, després, a dures penes ha mantingut comunicació en tot aquest temps.

A saber per l’Arianne que l’altra Kristina, la que jo vaig conèixer amb 7 anys com la seva filla d’acollida i que ara en té 19, ja està a Polònia i ha pogut fugir del país amb dues amigues.

Que la família Torelló de La Garriga ha anat a buscar a la frontera polonesa la dona i els dos fills del Maxim, el seu fill d’acollida que s’ha quedat a Ucraïna per a lluitar pel seu país.

Nadya Makoeva, cantant i periodista.

Que ahir al vespre la Nadya i el Lesha han anat a saludar en Josep i la seva dona Lis, que han tornat després d’uns dies de viatge a Medyka, a la frontera entre Ucraïna i Polònia. «Només van a agafar la seva furgoneta, la van carregar amb ajuda humanitària i hi van a anar a buscar tres famílies de refugiats. Una gent que va sobreviure baixant i pujant del tren que els portava a la frontera mentrestant els bombardejos es succeïen. Vaig mirar les seves cares cansades i vaig sentir dolor i alleujament alhora», ens ha explicat la Nadya que ha pogut parlar amb ells.
Que arribaran 60 refugiats més al poble entre dones i nens que espera aquesta propera setmana la Fundació Educat en col·laboració amb l’ONGD Coopera en la Casa de les Franciscanes del Carrer Cardedeu, però que estan intentant preservar aquesta acollida per respecte al inavaluable canvi que suposa per a aquestes persones.
Que la XIII Cros Solidària de l’Escola Els Pinetons d’enguany serà en benefici dels refugiats de La Garriga el proper divendres 18 de març.

Que moltes de les escoles i institucions garriguenques són punts de recollida de material sanitari i higiene, aliments, etcètera, a més a més de reunir-se amb els alumnes a la plaça de l’església per a cridar per la pau al món com concepte transversal.
Que estan sorgint un món d’esdeveniments culturals a benefici d’Ucraïna, com les possibilitats infinites d’aportar diners, temps, ajuda, menjars, paraules o qualsevol granet de sorra que ens doni una llum a tanta foscor.
Em sento agraïda a la vida per tanta confiança, tanta feina, tanta esperança i tant d’amor que serà el veritable contrapès a totes les baixeses humanes.
Gràcies per aquest 15 dies que semblen 15 anys de la plataforma #SUPORTAUCRAÏNA que mai m’hauria imaginat impulsar en equip amb la Nadya i l’Oksana!

Carla Penna

Escriptora i periodista

@suportaucraina

@carlapennaescritora

@nadya_makoeva

@ksyu.danylchenko

La Guerra y la Paz (versió en castellà)

Hace 18 días que ha comenzado esta Guerra entre Rusia y Ucrania y entre todos los actores sociales que de una manera u otra nos sentimos parte. Quizás porque tenemos los medios para verla en el foco de la información, porque está cerca o porque conocemos de primera mano muchas de sus historias.
Me pregunto cada día por qué me siento responsable, dolorida, impotente con la realidad que tengo a mi alcance y cómo el color de la paz ha teñido mis ansias periodísticas y mi esencia humana.
Antes de decir «No a la Guerra», digo «Sí a la Paz». Antes de saber qué puta locura tiene Putin en la cabeza o qué descabellada ingenuidad ha movido a Zelenski a creer que EEUU, la OTAN o la Unió Europea se jugaría por Ucrania, deseo que la gente deje de sufrir.
Antes de conocer cuáles son los verdaderos intereses que mueven este tejido de poderes cruzados, me quedo con el tejido de la gente, la humanidad, el amor y la solidaridad que nos hace fuertes en contextos como éste.
Necesito creer  en la experiencia sanadora de las crisis que resultan en aprendizajes, necesito cogerme fuertemente del sentido del encuentro con esta parte del mundo que todavía no conocía, con una parte de corazones que aún no había sentido, con una parte de realidad que hasta ahora no me había tocado.
Todas las guerras son guerras pero más guerra es cuando yo la puedo ver. Todos los problemas son problemas, pero más problema es cuando lo estoy mirando de frente y me siento comprometida a hacer desde la insignificancia más suprema, pero hacer.
Me he acostumbrado a querer saber de la Oksana en el medio del terreno cada día con angustia, a preguntarle si tiene noticias de Ivankiv, de sus padres que ya hace ocho días que no sabe nada, de enterarme si la zona del oeste donde ella está ahora con su marido y sus amigos no ha sido bombardeada todavía, a imaginar que pronto celebraremos en un abrazo el conocernos personalmente. ¡Y que estará Rosa, Janira y toda la gente que la ama!
A compartir en silencio con Nadya su dolor ruso que no tiene descanso por mover la ayuda humanitaria, los viajes de Lesha, su marido, a Barcelona para hacer llegar a las asociaciones el material que llevarán a la frontera para los refugiados o el que ha hecho hasta Cracovia para acercar a gente que viene sin destino a un país desconocido como Cataluña.
Me siento útil al hablar con Anna, una periodista de Vilaweb, que tiene a Bohuslava, su hermana de acogida de 9 años cerca de Chernóbil y que tampoco sabe nada desde hace varios días, comentando a través de Oksana si existe alguna novedad de la zona y que «lo único bueno de esta guerra es la conexión entre la gente».
O mirar los mensajes de Albert y Cristina que le escriben por privado a Oksana para saber si tiene noticias de Kristina, su hija de acogida que por idioma, primero, y por la ocupación rusa, después, a duras penas ha mantenido comunicación en todo este tiempo.
A saber por Arianne que la otra Kristina, la que yo conocí con 7 años como su hija de acogida y que ahora tiene 19, ya está en Polonia y ha podido huir del país con dos amigas.
Que la familia Torelló de La Garriga ha ido a buscar a la frontera polaca la mujer y los dos hijos de Maxim, su hijo de acogida que se ha quedado en Ucrania para luchar por su país.
Que ayer al final de la tarde Nadya y Lesha han ido a saludar a Josep y su mujer Lis, que han vuelto después de unos días de viaje a Medyka, en la frontera entre Ucrania y Polonia. «Sólo cogieron su furgoneta, la cargaron con ayuda humanitaria y fueron a buscar tres familias de refugiados. Una gente que sobrevivió bajando y subiendo del tren que los llevaba a la frontera mientras los bombardeos se sucedían. Miré sus caras cansadas y sentí dolor y alivio al mismo tiempo», nos ha explicado Nadya que ha podido hablar con ellos.
Que llegarán 60 refugiados más al pueblo entre mujeres y niños que espera esta próxima semana la Fundación Educat en colaboración con la ONGD Coopera en la Casa de las Franciscanas de la Calle Cardedeu, pero que están intentando preservar esta acogida por respeto al invalorable cambio que supone para estas personas.
Que la XIII Carrera Solidaria de la Escuela Els Pinetons de este año será en beneficio de los refugiados de La Garriga el próximo viernes 18 de marzo.
Que muchas de las escuelas e instituciones garriguencas son puntos de recogida de material sanitario e higiene, alimentos, etcétera, además de reunirse con los alumnos en la plaza de la iglesia para gritar por la paz en el mundo como concepto transversal.
Que están surgiendo un mundo de eventos culturales a beneficio de Ucrania, como las posibilidades infinitas de aportar dinero, tiempo, ayuda, comida, palabras o cualquier granito de arena que nos de una luz ante tanta oscuridad.
Me siento agradecida a la vida por tanta confianza, tanto trabajo, tanta esperanza y tanto amor que será el verdadero contrapeso a todas las bajezas humanas.¡Gracias por estos 15 días que parecen 15 años de la plataforma #SUPORTAUCRAÏNA que nunca me hubiera imaginado impulsar en equipo con Nadya y con Oksana!

Carla Penna

Escritora y periodista

@suportaucraina

@carlapennaescritora

@nadya_makoeva

@ksyu.danylchenko